En les últimes dècades, la percepció social de la diversitat funcional ha evolucionat de manera notable, i també ho han fet el model d’atenció a aquestes persones i, conseqüentment, la seva participació en tots els àmbits de la societat. Des d’una visió pejorativa, es va passar al segle XX a un model assistencialista, amb el focus posat sobre la persona, i ha evolucionat cap a un model basat en la igualtat i els drets humans, el que impera actualment: el focus ja no es posa en les persones amb discapacitat i les seves diferències, sinó que es posa sobre la societat i la seva capacitat d’acollir la diversitat i garantir les mateixes oportunitats a tothom.

Aquesta és la visió que reflecteix el Termcat, el Centre de Terminologia creat per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Segons aquest organisme, la discapacitat és “el resultat de la interacció entre el dèficit o la pèrdua d’una estructura corporal o una funció corporal i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions que la resta de ciutadans”. És una definició que segueix les directrius de Nacions Unides i altres organismes internacionals.

Guies diverses

L’evolució de la percepció social ha anat acompanyada també de l’evolució de la terminologia que es fa servir per referir-se a aquestes persones. Però encara ara, per desconeixement o manca de sensibilitat, es fan servir expressions que estigmatitzen les persones amb diversitat funcional. Tant des de les mateixes institucions com des dels mitjans de comunicació i altres organismes i col·lectius.

Per mirar d’actualitzar les paraules i expressions  que es fan servir per referir-se a aquests col·lectius, diverses administracions han elaborat propostes de llenguatge inclusiu, que proporcionen consells i orientacions. És el cas d’aquesta guia elaborada per la Generalitat de Catalunya o d’aquesta altra de l’Ajuntament de Barcelona.

En el cas de la guia del govern català, estableix diversos criteris generals:

• Prioritzar la persona a la discapacitat. És millor dir “un nen amb discapacitat” que no pas “un nen discapacitat”.
• Eliminar termes pejoratius i obsolets. Com minusvàlid, esguerrat, retardat, paralític i, fins i tot, boig.
• Evitar les inconcrecions. La discapacitat és prou heterogènia per a donar-li un paper de categoria. Si ens referim a “persones amb discapacitat” en general, sense especificar, estem fent un mal servei al llenguatge inclusiu.
• Considerar si és rellevant referir-se a la discapacitat en el context concret. És la diferència entre dir “hi havia set persones, una d’elles cega” o dir, simplement, “hi havia set persones”.
• Comunicar amb rigor i precisió. Tenir una discapacitat no vol dir estar malalt, ni tenir un trastorn mental significa ser menys intel·ligent. Cal anar amb cura a l’hora de fer servir aquests termes indiscriminadament.
• Destacar les capacitats en comptes de les limitacions.
• Evitar els eufemismes. Només serveixen per no mirar de cara a la diversitat. És el que passa quan es diu “un nen especial” en comptes d’”un nen amb discapacitat”. També cal evitar el llenguatge infantilitzat.
• Defugir el paternalisme. Les persones amb discapacitat no volen compassió, volen que se’ls respectin els seus drets. I saben que “tenen” una discapacitat, però no la “pateixen”.
• És millor fer servir “inclusió” que no pas “integració”. La primera implica a tothom per igual, la segona passa la responsabilitat a la persona amb discapacitat.
• Evitar les metàfores denigrants. Es fan, sovint, sense mala intenció, però contribueixen a perpetuar l’estigma: la psicosi d’una guerra, una cultura esquizofrènica, una situació paranoica…
• Incorporar la perspectiva de gènere. 

I, evidentment, cal desterrar l’expressió “persones normals” per diferenciar les persones sense discapacitat de les que sí que en tenen.