Des de sempre, la pràctica d’una activitat esportiva ha estat, a banda d’una recomanació mèdica, una de les aficions més esteses entre la població. No pas per un sentit estrictament competitiu, sinó per tot el seguit de valors que aporta, sobretot si es fa de manera col·lectiva: companyonia, generositat, sacrifici, esforç, disciplina… moltes qualitats positives que se sumen als beneficis per a la salut dels que ho practiquen. En qualsevol manual de vida sana, un dels primers punts és sempre que es mantingui una vida activa, amb la realització d’algun esport, el que sigui, de manera moderada i, si es vol i es pot, més intensa.

Si això és així per a la gent convencional, no és d’estranyar que també ho sigui per a la gent que té alguna discapacitat. L’adjectiu convencional no és gratuït, és precisament el que fan servir els col·lectius de persones amb discapacitat per assenyalar l’esport de la gent que no té cap discapacitat. Perquè els discapacitats poden ser de tot, menys convencionals, en el sentit que segurament la seva pràctica esportiva exigeix una motivació extra en un món que, sovint, no està dissenyat per a ells.

Sense límits

En els últims anys, gràcies sobretot als Jocs Paralímpics, ens hem acostumat a veure els esportistes amb discapacitat competir de manera global, com ho fan els que participen en els Jocs Olímpics. La competència és la mateixa, l’exigència és la mateixa, i l’única diferència és el cos i la ment d’uns i altres. Però una mica més enllà d’això, els col·lectius de discapacitats han estat capaços de crear els seus propis esports, sovint adaptacions dels convencionals, i això demostra que per a ells i elles no hi ha límits. Aquí en teniu alguns exemples extrets de la web de la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física (FCEDF):

–Boccia. Similar a la petanca, és un esport de precisió i estratègia que permet la participació de jugadors amb alts nivells de discapacitat física.

–Powerlifting. Consisteix en l’aixecament de pesos en posició estirada. Són aptes per competir en aquest esport les persones amb discapacitats físiques i amb paràlisi cerebral i requereix de molta força al tronc superior.

–Slalom. Una prova d’habilitat amb cadira de rodes, sortejant obstacles en el mínim temps possible i amb els menys errors possibles. També és apta per a discapacitats psíquics.

–Voleibol Terra. El seu nom ho diu tot. És pràcticament igual que el voleibol convencional però amb la xarxa situada més avall i amb la condició que els jugadors han d’estar amb les natges tocant a terra en el moment de tocar la pilota. A banda d’aquesta versió, del voleibol se n’han desenvolupat unes quantes més els últims anys per adaptar-lo a totes les condicions socials.

Esport inclusiu

A banda de l’esport adaptat, en els últims anys, des de diferents estaments i des de la societat en general, s’està fomentant l’esport inclusiu: això és, la pràctica de l’esport en què discapacitats i no discapacitats competeixen junts. D’exemples ja n’hi comença a haver molts, però un dels que més destaca a Catalunya és el de l’Àngela Mora, una noia de Maials (Lleida) de 18 anys, que ha disputat recentment una competició de gimnàstica artística internacional per equips amb el seu club, el FEDAC. Les seves cinc companyes d’equip són convencionals. Ella té síndrome de Down.