El 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va catalogar l’abús dels videojocs com un trastorn present a la nostra societat.
La quantitat de videojocs al mercat, els múltiples dispositius tecnològics disponibles i la psicologia del consum que hi ha darrere seu han fet que els videojocs s’hagin posicionat com un dels passatemps favorits, fins i tot únic, dels adolescents. Aquest auge de varietat i accés ve acompanyat d’un problema social nou, la dependència als videojocs.
Quan podem considerar una possible dependència als videojocs?
Perquè una cosa es consideri addictiva s’han de complir uns criteris essencials:
- Pèrdua del control de les nostres decisions
- Seguir consumint malgrat les conseqüències negatives
Tot i que les causes, símptomes i tractaments posteriors poden ser diferents del que estem acostumats, com ara les drogues o apostes, tots coincideixen en el reforç del sistema de recompensa del nostre cervell.
Els videojocs alteren aquesta via de recompensa a través del seu disseny, ja que recompensen el jugador amb regals, nous reptes o noves dimensions del joc en completar proves i reptes. A més, aquest curs de recompenses ve marcat per una corba de dificultat que fa que cada cop sigui més difícil avançar, però també s’aprengui el joc a nivell expert. És per això que aquesta dinàmica de dificultat, recompenses i entrenaments atrapa el jugador aconseguint que el joc ocupi els seus pensaments mentre no està jugant, pensant que durant aquest temps podria estar practicant, millorant i aconseguint les recompenses.
Senyals d’alerta davant d’una dependència i abús dels videojocs
- Deixar de banda obligacions, responsabilitats i activitats essencials
És comú que les persones que depenen del videojoc deixin de banda activitats de la vida diària, provocant una alteració en la seva rutina o en els seus compromisos. La principal alteració és que sacrifiquin hores de son, altres ocis, hores de relacions intersocials amb amics i família o fins i tot hores reservades per a la higiene i cura autopersonal.
- Perdre la noció del temps
La persona dedica aquesta quantitat d’hores al joc i està tan centrada en la partida o repte que pot no adonar-se del temps que porta jugant. Amb el pas del temps pot fins i tot treure importància a la quantitat d’hores, que una persona no dependent veuria com a excessives.
- Aïllament social
És un dels factors claus, la persona deixa de banda les relacions interpersonals i es tanca a crear-ne de noves, ja que s’aïlla, normalment a la seva habitació, a jugar. Tot i així, les persones dependents poden negar-ho argumentant que tenen relació amb les persones amb qui juga, ja que molts dels videojocs són en línia o multijugador, és a dir, connecta diversos jugadors en una mateixa partida, permetent que formin equips i puguin conversar entre ells.
- Baix rendiment acadèmic
La quantitat d’hores que dedica la persona a jugar es veuen reflectides en els resultats acadèmics ja que se sacrifiquen hores d’estudi i de deures, a més d’un bon descans, alimentació i rutina saludable.
Consells o pautes a seguir
- Marcar límits d’ús i horari
- Practicar altres activitats i lleure no relacionats amb les noves tecnologies: apostar per activitats esportives o creatives, a l’aire lliure, en grup…
- Buscar enfortir relacions socials: evitar l’aïllament social, enfortint les relacions d’amistat i familiars.
- Fer ús dels videojocs en espais familiars comuns per evitar un aïllament a lhabitació i controlar el temps dús.
- Teràpia psicològica: l’ajuda professional sempre és una bona opció i es pot fer teràpia individual o familiar si han sorgit problemes en el nucli familiar.
Finalment, si vosaltres o algú proper es troba en aquesta situació, no oblideu demanar ajuda a professionals, psicòlegs, pediatres, l’escola… i tingueu en compte que no tot el consum de videojocs porta a una dependència.
Si bé estan dissenyats perquè no es deixi de jugar, la solució no és prohibir-ne l’ús total, sinó que hem de ser conscients de les diferències entre ser un passatemps o ocupar tot el nostre temps, amb un risc d’abús i que pot generar dependència en perfils més vulnerables.
Paula Martinez, equip de Psicologia de Dependentia
