Amb freqüència, les persones cuidadores de pacients dependents se senten fatigades, impotents, i acaben desenvolupant alguna afectació de l’estat d’ànim. És essencial que el cuidador aprengui a cuidar-se i, per això, és important demanar ajuda quan es necessita i buscar espais per a un mateix.

Determinades malalties no afecten només la persona que les pateix, sinó que també són un mal amb conseqüències físiques i psicològiques per a tots els qui l’envolten i la cuiden. En aquest sentit, l’anomenada síndrome del cuidador fa referència a les persones que pateixen un desgast físic i mental derivat de la cura continuada i constant del malalt, com en el cas de patologies mentals o degeneratives.

Desgast físic i mental

A Espanya, per exemple, en el 80% dels casos, l’atenció directa i les cures que requereixen les persones amb Alzheimer recau en la família. Els familiars es responsabilitzaran d’atendre l’ésser estimat, que, a mesura que avanci la malaltia, cada vegada serà més dependent. Tota aquesta exigència deriva en un estat d’esgotament anímic, tant físic com emocional.

Moltes persones cuidadores presenten símptomes d’ansietat o depressió i es veuen obligades a dedicar menys temps a la seva pròpia vida (fills, amics, parella, feina…). Les circumstàncies fan, per tant, que la cura d’ells mateixos passi a un segon pla.

Els cuidadors, a més, s’enfronten amb unes responsabilitats que, amb el pas del temps, es tornen més exigents. Per això, no és estrany que entre un 85% i un 90% dels cuidadors pateixin el mal del cuidador o la síndrome del cuidador cremat.

Senyals d’alerta del mal del cuidador

En aquests contextos és normal que l’estrès i les emocions continuades derivin en ansietat, apatia i fins i tot mal de cap o alteracions del son. La presència d’algun d’aquests símptomes és l’indici principal d’aquest mal.

Aquests són els símptomes més habituals:

• Cansament persistent
• Alteracions del son
• Malsons
• Problemes de concentració
• Irritabilitat
• Canvis d’humor freqüents
• Ansietat
• Sensació que la situació es desborda
• Ressentiment cap als que l’envolten
• Trastorns depressius
• Pèrdua de gana
• Dolors musculars
• Mals de cap
• Apatia o desinterès per viure noves experiències
• Abandó d’aficions o hobbies
• Aïllament social
• Tristesa i ganes de plorar
• Nivells d’estrès alts
• Consum d’ansiolítics i/o antidepressius

Prevenir la sobrecàrrega del cuidador

Moltes vegades, els cuidadors pensen que no estan atenent prou els éssers estimats o es veuen forçats a abandonar la rutina familiar. Tot això són senyals que cal alertar com més aviat millor i, sobretot, intentar prevenir des del primer moment.

És important, a més, que els cuidadors disposin d’informació sobre la malaltia amb la qual s’enfronten. Han de conèixer la seva evolució, els símptomes i els canvis que pot patir el pacient. D’aquesta manera, els serà més senzill reconèixer i gestionar cadascuna de les emocions que es vagin generant en l’entorn familiar.

Però, sens dubte, el més vital és que el cuidador aprengui a demanar ajuda quan la necessiti i que busqui espais per a l’autocura. És important aprendre a delegar i que una persona que cuida els altres recuperi la seva identitat, més enllà d’aquest rol, i que aprengui a relaxar-se, divertir-se, etc. És indispensable que el cuidador aprengui a cuidar-se.

Una opció molt positiva per millorar aquesta sobrecàrrega l’ofereixen els grups terapèutics per a cuidadors. En aquestes sessions s’aprèn a comprendre la malaltia i a conviure-hi, i es poden compartir les emocions amb altres persones que es troben en la mateixa situació.

Consells per no ser un cuidador cremat

• Per cuidar els altres, primer cal cuidar-se un mateix.
• Demanar ajuda tant a altres familiars com a professionals que puguin alleujar la càrrega de feina.
• Fomentar la independència de la persona malalta. Sempre que sigui possible, deixar que la persona a qui s’està cuidant faci certes tasques per si sola. Aquesta autonomia és positiva per a tots dos.
• Buscar informació d’atenció domiciliària o grups de teràpia de cuidadors.
• Dedicar-se a un mateix unes hores al dia per fer esport, reprendre aficions o descansar.
• No abandonar les relacions personals i socials. Han de ser un suport essencial per al cuidador.
• No prendre medicació sense supervisió.
• Acceptar la situació i intentar centrar-se en una visió positiva.
• Ser realista pel que fa a l’evolució i el desenllaç de la malaltia.

Amb tot això podem valorar que tenir cura de les persones depenents en el propi entorn familiar és en la nostra cultura una situació molt habitual, i això té molts aspectes positius per la nostra societat, però també en te de negatius. Alguns d’aquests aspectes negatius son el derivats del mal de cuidador i per tal de prevenir-los és molt important ser conscients de que per cuidar d’altres persones, els familiars que cuiden també s’han de cuidar.

Quique Gómez
Psicòleg centre mèdic Atlàntida