El dol és un procés natural que experimentem quan patim una pèrdua important. Tota mena de dol es conforma per diverses etapes, encara que cada procés serà personal i individual i no totes les persones necessàriament han de passar per cadascuna de les etapes ni seguir una seqüència concreta. A l’article “Processos de Dol: Concepte i Fases”, publicat en aquest mateix blog, s’aprofundeix més en aquestes fases, així com s’exposa el concepte de dol patològic, és a dir, aquells casos en què la persona no aconsegueix resoldre el dol de una forma natural, allargant-se en el temps i podent desembocar en episodis de depressió i/o ansietat.

No obstant això, hi ha un altre concepte relacionat amb el dol, aquest és el dol anticipat. Quan parlem de dol anticipat ens referim a aquelles reaccions de dol per la pèrdua d’un ésser estimat que es donen abans que la mort hagi tingut lloc. És a dir, seria aquest dolor anticipat que patim davant de l’amenaça de mort d’un ésser estimat.

Preparar-nos per la pèrdua

Quan tenim la possibilitat d’anticipar la mort, ens veiem embolicats per moltes operacions o processos. D’aquesta manera, no només ens veurem afectats per la pena i el dolor comuns en qualsevol procés de dol, sinó que l’anticipació implica el reconeixement i l’acceptació de la pèrdua futura, una reorganització individual i familiar (rols, assumptes inconclusos o per resoldre abans de la mort), i un lent desaferrament, així com intentar facilitar la mort perquè sigui apropiada i digna.

Per això, aquesta anticipació pot ser positiva, ja que tenim la possibilitat de preparar-nos per a aquesta pèrdua, resoldre els assumptes pendents que puguem tenir amb el familiar malalt i acomiadar-nos-en. Així, al dol anticipat ens trobarem amb un procés de dol normal, però que porta inherent algunes tasques que ens permeten adaptar-nos a aquesta mort (Lebow, 1976). Aquestes serien:

1. Romandre involucrat amb el malalt, per tant, tenir-lo en compte igual que s’havia fet sempre. No tractar-ho de manera diferent.
2. Mantenir-se separat del pacient. És a dir, igual que hem d’involucrar-nos amb ell com ho fèiem sempre, per altra banda, hem de prendre distància i diferenciar-nos respecte del seu procés de morir. Anar treballant tant en el desaferrament d’aquest vincle com en entendre que serà ell o ella qui morirà i que, per tant, prendrà les decisions respecte a aquest procés.
3. Adaptar-se al canvi de rols. El coneixement de la futura mort del pacient i la seva mort en si comportaran un canvi en les dinàmiques familiars, és a dir, hi haurà un canvi de rols, assumint-se noves responsabilitats, que cobreixin la pèrdua.
4. Suportar els efectes del dol. Com tot procés de dol, hi haurà sentiments de pena o tristesa, angoixa, ansietat o depressió, per això els familiars s’hi hauran d’enfrontar i superar-los.
5. Acceptar la realitat de la mort, per tant, acceptar que el seu ésser estimat morirà i que això no implica la pèrdua de totes les vivències i records que es tinguin amb el malalt, continuarà sent algú que ha estat a la nostra vida i que ha format part del nostre dia a dia.
6. Acomiadar-se. L’última fase d’aquest dol anticipat seria, un cop hem acceptat la pèrdua, resoldre els assumptes pendents que tinguem amb el malalt, dir-li el que necessitem dir-li. En definitiva, acomiadar-nos i deixar-lo marxar.

Variables que influeixen en el dol

No obstant això, com passa amb qualsevol dol, no hi ha una forma fixa i invariable de patir o passar per aquest procés, així, quan parlem d’anticipació, hem de tenir en compte diverses variables que hi influiran (Rando, 1986):

• Variables psicològiques, com ara la naturalesa de la relació amb el malalt, les característiques de personalitat de la persona que pateix el dol o el tipus de malaltia i tipus de mort.
• Variables socials, per exemple, el coneixement que la família té de la malaltia i de la relació daquesta malaltia amb la mort. Així com la concepció de mort que té la família.
• Variables fisiològiques, com podria ser la salut física i/o mental del pacient i de la persona que pateix el dol.

L’anticipació a la pèrdua pot ser positiva

En resum, anticipar-se a la pèrdua d’un ésser estimat pot tenir aspectes positius -com ara poder acomiadar-se i resoldre els assumptes pendents que ja hem esmentat- i a causa d’això es pot donar una millor resolució al dol un cop el familiar ha mort. De fet, un estudi de Moss, Moss, Rubinstein i Resch (1993) va trobar que aquells cuidadors ocasionals (no passaven molt de temps amb el pacient) tenien majors nivells de dol que els cuidadors principals (passaven la major part del dia amb el pacient) una vegada aquest havia mort. És a dir, veiem que els cuidadors més implicats poden resoldre millor el dol, probablement gràcies a aquests aspectes positius que hem comentat. Tot i això, quan parlem de demències, com ara Alzheimer, aquest procés es complica i pot arribar a perdurar al llarg dels anys que duri la demència. Això és perquè les demències tenen un procés lent i progressiu i, per tant, el cuidador principal haurà de fer front a les constants pèrdues de la personalitat del malalt, és a dir, s’està produint una “pèrdua relacional” abans de la mort física. A més, en aquests casos, a mesura que avanci la malaltia, el pacient necessitarà unes cures cada vegada més grans i el cuidador haurà d’estar més implicat, arribant a passar, en les darreres etapes de la demència, les 24 hores amb el pacient, sacrificant el temps lliure i temps “per a si mateix”. Així, es crea una dependència mútua entre cuidador i malalt, cosa que farà més difícil suportar aquest procés, essent una experiència desesperançadora i atemoridora per al cuidador. Així, en aquests casos, la probabilitat de desenvolupar estrès, ansietat i/o símptomes depressius és més alta.

En conclusió, encara que hi pot haver situacions més delicades i especialment dures de suportar per als familiars i cuidadors –com el cas de les demències–, el dol és sempre un procés difícil i dur, i que sol comportar uns sentiments i emocions comunes a la majoria de casos. Per això, és fonamental el suport i l’ajuda a aquestes famílies. Una possibilitat és donar-los l’oportunitat de tenir contacte amb altres famílies que passen per situacions similars, així els estem donant un espai on poden expressar-se i sentir-se realment acompanyats i entesos. Així mateix, quan calgui, aquestes famílies han de tenir la possibilitat d’un acompanyament terapèutic, per això resulten molt útils els serveis d’ajuda terapèutica telefònica.

Natàlia Carbonell. Equip de psicologia de Dependentia