Es calcula que al món hi ha més de mil milions de persones que viuen amb alguna discapacitat funcional. Això significa al voltant del 15% de la població mundial i, amb els criteris ètics actuals, és evident que la humanitat no es pot permetre de deixar aquestes persones enrere. Es tracta, doncs, d’empoderar-les perquè puguin prendre les seves pròpies decisions vitals.

Des del 2006, les persones amb discapacitat tenen un instrument molt valuós, com és la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i ratificada per molts països, entre ells Espanya. La Convenció defineix com garantir els drets de les persones amb discapacitat i preveu mesures de no discriminació, a partir d’aquests principis generals:

• El respecte de la dignitat inherent, l’autonomia individual, inclosa la llibertat de prendre les pròpies decisions, i la independència de les persones.
• La no-discriminació.
• La participació i la inclusió plenes i efectives a la societat.
• El respecte per la diferència i l’acceptació de les persones amb discapacitat com a part de la diversitat i la condició humanes.
• La igualtat d’oportunitats.
• L’accessibilitat.
• La igualtat entre l’home i la dona.
• El respecte a l’evolució de les facultats dels nens i les nenes amb discapacitat i el seu dret a preservar la seva identitat.

L’empoderament

Els estats que han ratificat la Convenció es comprometen a prendre totes les mesures necessàries per garantir aquests drets i fer complir els principis generals del document. Però això no sempre és fàcil ni ràpid, ja que per garantir aquests drets cal una nova visió del paper de l’administració -en tota la seva dimensió- que superi el caràcter paternalista que ha tingut fins ara i aposti decididament per l’empoderament de les persones amb discapacitat, tant física com psíquica.

Des de diferents àmbits -l’ètica, la psicologia…- s’ha definit l’empoderament com la capacitat de cada persona de prendre les seves pròpies decisions vitals, assumint amb això els riscos d’aquestes decisions i la responsabilitat que se’n deriva. Això significa que les persones amb discapacitat també han de tenir el dret de dirigir la seva pròpia vida i que ningú ha de prendre decisions en nom seu, tant com sigui possible.

Aquest model de la discapacitat vol fer visible les capacitats de les persones per promocionar la seva vida independent i la planificació de suports a partir del principi de l’autonomia i, per tant, centrats en la persona. L’empoderament, doncs, s’ha de promoure mitjançant:

• El reconeixement de les competències de les personesamb discapacitat.
• Una oferta àmplia i diversa de suports amb prestacions econòmiques, tecnològiques i de serveis.
• Aquests suports han de facilitar l’elecció i les preferències i, per tant, l’autonomia de decidir de les persones.
• Estratègies específiques per a les situacions en què les persones tenen dificultats per autodeterminar-se a causa d’afectacions cognitives, conductuals o mentals.

L’empoderament, doncs, té com a objectiu que les persones amb discapacitat puguin autodeterminar-se i tenir la màxima autonomia personal. I aquest és el principi que hauria de regir l’actuació de l’administració. 

Podeu consultar aquí el text complet de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de l’ONU. 

Quique Gómez
Psicòleg Centre Mèdic Atlàntida.