Els alumnes amb discapacitats físiques o intel·lectuals, amb problemes d’aprenentatge o de comportament, amb afeccions emocionals o amb altes capacitats poden necessitar determinats suports i atencions educatives per seguir correctament els estudis. Aquestes necessitats troben resposta en l’educació especial.

Els professionals d’educació especial atenen aquests estudiants perquè puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats i, els que mostrin dificultat, puguin adquirir habilitats bàsiques i autonomia. La seva finalitat és que l’alumne que presenta necessitats educatives especials, al nivell que sigui, pugui gaudir de formació en igualtat d’oportunitats respecte als seus companys.

Alteracions en el procés educatiu

A mesura que un nen creix, va assolint diferents metes de desenvolupament. Alguns ho fan abans que d’altres, i el fet que, per exemple, un nen parli abans o després no ha d’indicar necessàriament que hi hagi cap problema.

A vegades, però, sí que s’observa un retard molt marcat en els processos d’aprenentatge en una àrea o més d’una, sigui en la coordinació, en la motricitat fina (com ara aguantar un llapis i escriure), en la motricitat global (per exemple, saltar o apilar blocs), en les habilitats de comunicació i llenguatge (parlar, pronunciar certes paraules) o en les habilitats socials (empatia, riure, relacionar-se amb els companys…), entre d’altres.

Aquestes alteracions del desenvolupament poden indicar, en nens no diagnosticats, l’existència d’alguna patologia o discapacitat. Per això cal prestar una atenció especial, sobretot en etapes primerenques, als problemes de la parla i del llenguatge, als problemes d’aprenentatge o als problemes emocionals i de comportament.

Moltes vegades són els mateixos professors de l’escola els que descobreixen aquestes dificultats i n’informen els pares. En aquest sentit, cal tenir present que com més aviat es diagnostiquin, millor serà l’evolució posterior.

Necessitats especials

Alguns alumnes presenten dificultats per seguir les classes. Pot passar en menors sense problemes aparents, tot i que és molt comú en el cas dels nens que tenen alguna discapacitat o trastorn, cosa que els impedeix una integració correcta en el procés escolar. Entre les afeccions més comunes que requereixen educació especial destaquen:

• El trastorn de l’espectre autista (autisme, síndrome d’Asperger). Inclou alteracions en les habilitats socials bàsiques i diferents nivells de severitat pel que fa a les habilitats comunicatives i a les conductes repetitives.

• Alumnes amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Solen tenir problemes de concentració i presentar dificultats per completar una tasca, i per això poden presentar una conducta difícil de gestionar a classe.

• Els trastorns de l’aprenentatge. Poden ser generals o específics. Aquests últims fan referència al fet que la persona troba dificultats per fer una activitat concreta, com en el cas de la dislèxia, en què l’infant presenta dificultat amb la comunicació escrita.

• Síndrome de Down. És una de les causes genètiques més comunes de discapacitat intel·lectual. Aquests alumnes presenten lentitud en la capacitat cognitiva i requereixen una estimulació adequada, sobretot els primers anys d’escolarització.

L’educació especial atén estudiants amb discapacitat auditiva, motora, psíquica o visual, trastorns greus de personalitat o altes capacitats. En aquests casos, els alumnes requereixen suports per culminar els estudis amb èxit, sigui en centres ordinaris o específics d’educació especial.

Una escola inclusiva

Quan els nens amb problemes d’aprenentatge arriben a l’etapa escolar, tenen més dificultats per adaptar-se al ritme acadèmic que la resta.

La tendència és aconseguir la normalització, és a dir, la integració correcta d’aquests menors en classes ordinàries, tot i que en molts casos hauran de seguir la formació en centres específics. Els alumnes escolaritzats en règim d’integració cursen el currículum normal segons la seva edat cronològica, amb adaptacions més o menys significatives, depenent dels dèficits que presentin.

Aquesta integració es pot fer en aules ordinàries (amb suport individualitzat), i pot ser parcial (l’infant aprèn en aules d’educació especial, però en un centre ordinari) o pot ser una escolarització combinada (entre un centre ordinari i un centre específic d’educació especial, alternant activitats en un centre i l’altre). Si res d’això no és possible, la formació tindria lloc en centres d’educació especial.

Els professors de suport són una peça clau per als alumnes amb necessitats educatives especials, ja que s’encarreguen de les tasques de reforç per garantir la comprensió dels continguts.

Atenció individualitzada amb ajuda de les TIC L’educació especial no només brinda mitjans humans, sinó també mitjans tècnics que compensen algunes de les dificultats que pateixen aquests alumnes, permetent-los completar el procés d’aprenentatge en un entorn d’acord amb les seves capacitats. Per exemple, l’ús de noves tecnologies (tauletes, pantalles digitals, aplicacions mòbils…) és particularment important en alumnes amb discapacitat visual o auditiva, ja que els facilita acostar-se al currículum ordinari i assolir més desenvolupament personal. La incorporació de les TIC (tecnologies de la informació i comunicació) a les aules està sent de gran ajuda a l’hora d’atendre necessitats i fomentar més qualitat d’ensenyament.